Avui m'he trobat sense més ni més, asssentada
sobre una roca, una roca musical.
Notes fosques d'onades misterioses, algunes suaus,
pianíssimo en argot musical que van in crescendo,
i de sobte el so gutural de l'onada que es creu més important.
Pampallugues ataronjades, blavoses,
vibrant acompanyen aquest concert, una
coreografia acolorida i arrugada.
Sense necessitat d'aire, més aviat és xafogor.
Enganxada a la pell.
No trobaràs silenci al costat del mar.
Tampoc és el silenci que necessito en aquests moments.
El silenci és la inexistència de tot soroll
On es pot trobar?
Potser a mig camí entre Terra i Mart?
M'arriba massa el soroll de la ciutat,un soroll asfixiant,
que ennuvola la meva ment. Per això tanco els ulls intentant
escoltar la música de les aigües del Mediterrani.
Sota un cel massa poc negre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada