I quin gran dia!

’Però no feia pas dia de platja...’ ‘I com se suposa que ha de ser un dia de platja? Potser el millor dia d’anar a la platja és precisament un d’aquests dies en què està mig ennuvolat...’ Aquest tipus de conversa és el que pots tenir un dilluns d’estiu qualsevol, i havent tingut la sort de que el dia abans has escollit què volies fer per desconnectar d’una setmana de molta feina. Amb la satisfacció de saber que has fet gairebé tot el que t’havies proposat. I necessites desconnectar, un canvi de paisatge, airejar-te. I sí el dia es desperta ennuvolat, i arribes a la platja, i el cel no ha pas canviat des que has marxat de casa. I com era d’esperar la sorra no està colgada de tovalloles, més aviat és tot el contrari. I no, no cal posar el parasol, quan has acabat de plantar la cadira i de treure’t les xancletes i t’has assentat, ja et pots tornar a aixecar: és hora de plantar aquest paraigües tant fantàstic que altres dies et protegeix dels rajos UVA i que difícilment pots ficar dins el bolso. Aleshores amagues una mica la tovallola que no es mulli abans d’hora, no fa gens de xafogor, al cap d’una estona ja han deixat de caure gotes, has llegit una estona el llibre aquell que tenies guardat des de St Jordi, t’aixeques i vas a caminar mitja platja amunt per aquella zona on la sorra i l’aigua s’estimen i s’odien a parts iguals, l’altra meitat la fas complint el que has vingut a fer, i et sents com peix a l’aigua. 

                                                                                                                                             Article publicat a L'EXABUIRO a El 9 Nou el   03/07/2017 

Cada dia surt el sol

Fotografia presa el dia 01/01/2017 a les 07:18h 

Marcar-se un o més d’un propòsit a principis d’any és un fet molt comú, des d’anar al gimnàs, menjar d’una manera més saludable o no prendre’s les coses tant a pit.  Aleshores al cap d’un mes ja n’has trencat un o més d’un. O no, potser ho estàs aconseguint. Bé!  Endavant! Però perquè no plantejar-se que en el precís instant que et marques un objectiu és quan comença l’any? A dia d’avui em veig capaç d’afirmar que el meu 2016 ha consistit en la successió real dels objectius que em vaig marcar quan encara faltaven dos mesos per acabar el 2015. No va ser pas durant les campanades, que no vaig sentir, ni tampoc davant la primera sortida del sol, que me’ls vaig proposar. Aquest últim fet només em va servir per adonar-me que era hora de llevar-se. Així que vaig comentar que volia fer una exposició d’il·lustracions, al cap d’una setmana se’m concretava en una data i un lloc. Dos mesos després estava a la Biblioteca l’Esqueller de Sant Pere de Torelló, penjant un reguitzell de dibuixos que portava fent des de feia més de tres anys. Paral·lelament em va arribar un encàrrec inesperat, emocionant i emocional, però no ara no en parlaré. A l’estiu em vaig trobar aprenent en una aula de belles arts a la ‘Saint Martin’s School of Art de Londres’; un desig fet realitat, una injecció d’adrenalina, un viatge personal. I he de dir que això sols és el principi.

                                                                  Article publicat a L'EXABUIRO a El 9 Nou el 13/01/2017 

Tria la teva aventura

‘...hosti, quasi caic,... què era això?’ i encara et preguntes que perquè no has encès el llum; ara bé, resulta que tampoc has obert els ulls però ja t’has entrebancat amb la vora de la catifa que fa temps que hi és, ‘ai no, és una sabata,... què coi hi fot aquí?’. No saps pas qui l’hi ha deixat i quan, perquè estàs totalment convençuda que ahir, abans d’anar a dormir no ho vas pas veure. Ara bé, encara no havies tingut temps de recuperar-te: ja has topat de ple amb l’espatlla dreta, o ha sigut amb l’esquerra? És igual: el marc de la porta t’ha donat un cop, demà ja sabràs a quin cantó hi apareix el blau. Tanmateix, sort d’haver alçat les mans just en el moment d’aixecar-te del llit, perquè tot i que coneixes el camí quan estàs mig adormida i una necessitat fisiològica, al final t’obliga sí o sí a aixecar-te, ho fas, ei! però sense voler deixar de dormir. Per fortuna la banqueta del piano i la cama avui no s’han trobat, bon senyal, ningú l’ha mogut de lloc. Afortunadament en el camí no et pots trobar amb cap finestra entreoberta perquè no n’hi ha cap, i així no hi ha perill que et clavis un nyanyo al cap. I l’atzar ha fet que no hi hagi cap escala a prop, i per la mandra d’obrir els ulls o encendre els llums no t’has equivocat de posar el peu una mica més a la dreta, evitant així una caiguda escala avall. I bé, hi arribes sana i estàlvia, però no hi ha paper. Mal llamp, i ara què obro, l’ull o el llum?

                                                             Article publicat a L'EXABUIRO a El 9 Nou el 31/10/2016 

'no el tiraran a terra'

Si a dia d’avui em preguntessin per un dels millors llocs del món, un d’ells seria el Canigó. En menys d’un any hi he estat dues vegades, ambdues en setembre. L’última aquest passat diumenge. Si hi heu anat des de Marialles sabreu que són unes quantes hores de camí, fent que la tornada es faci realment llarga. Per mi el que la fa especial aquesta muntanya, és la diferència de paisatges que un es va trobant a mesura que es va avançant.  L’ombrejat del bosc, els Plans de Cadí, que sí, són realment plans mirats de gairell o bé des d’un tros més amunt, a la zona del pedregar quan ja pots albirar perfectament la Pica i totes les crestes, talment merlets, li fan companyia. I això és un altre dels motius que m’atrau d’aquesta racó de món: només es pot veure el punt més alt quan ja has fet gran part del camí. I encara queda la xemeneia, el tros més curt però el més emocionant, on literalment s’ha de grimpar, i és quan et sents com una aranya, cosa que no vol dir que es vegi com a tal des d’uns altres ulls. I un cop has arribat a dalt, has presenciat un casament i l’inici d’un segon, ja toca la baixada. I és que quan fas un cim, no s’hauria de dir que has pujat tal o qual muntanya, sinó que has baixat.... Els castells bé que es carreguen i/o descarreguen oi? Ara bé, el que em sorprèn és que el primer cop que vaig fer aquesta ruta  sencera i a peu, feia tan sols 5 anys que havia nascut.

                                                        Article publicat a El 9 Nou el 09/09/2016

Pantalons grocs

A les 20:01 ha arribat, ha aparcat, poc després ha entrat per la porta corredissa, ha pagat, ha sortit pel mateix lloc, ha posat gasolina i ha marxat. L’has distingit perfectament perquè porta uns pantalons grocs molt semblants als teus. Però resulta que també porta les mateixes ulleres que tu, la mateixa caçadora texana i el cotxe, vès quines coses, és igual que el teu. Resulta que et veus a tu mateixa, en una activitat habitual un dia i mig enrere per saber en quin moment vas extraviar un objecte en concret. Ara estàs assentada davant d’una pantalla analitzant els propis moviments per comprovar què “diantres” vas fer. D’això te n’has adonat tot just fa unes hores, quan faltaven pocs minuts per què fossin les 7 del matí quan has fet el gest d’anar a la piscina i el trobes a faltar. I et cau el món a sobre. Un cop t’has atabalat, maleït i respirat profundament, repasses mentalment quin és l’últim moment que ho vas tenir en mà:  la tarda de fa dos dies, te’n recordes perfectament Tot i això abans t’assegures que ahir no el vas tenir en mà en algun moment, gràcies a la inestimable ajuda d’una aplicació del mòbil, i de regirar tots els racons de la casa i el cotxe. I no el trobes enlloc. Per això tornes al lloc del fet original, consultes a les persones que hi treballen,  que ja s’han trobat amb algun altre cas similar al teu, t’ajuden ensenyant-te la pel·lícula on tu n’ets la protagonista.

Article publicat a El 9 Nou el 23/06/2016

Aventures i descobertes

Tot just abans de marxar se’m va acostar  sigilosament i em va cridar,  i li vaig preguntar si volia que l’acompanyés, i em va dir que sí. En una tarda de primavera, ennuvolada i lleugerament fresca  varem anar al parc. Us podeu imaginar que amb el temps que feia poca gent ens hi podíem trobar. I, efectivament, no hi havia ningú més a part de nosaltres. En el moment que va poder posar els peus a terra, ben ple de pedretes petites que dringaven sota les soles del seus peus petits va començar a caminar parc enllà. I no ho vaig poder evitar, la vaig imitar. Picant de peus a terra tal com ho havia fet ella, completant el concert de ‘percussió pedril’ bo i arrossegant els peus tot  esquivant el mobiliari del parc. Fins arribar a la zona cimentada on tota decidida, ella va anar de dret a la rampa, i tant sí com no la volia pujar tot i que era (i és) molt dreta. La vaig ajudar a pujar fins a dalt la plataforma i la vaig seguir, i un cop va haver descobert un camió de dimensions considerables vam estar baixant i pujant per la rampa no sé pas quants cops. Fins que de sobte es va dirigir a una altra superfície,  una mica més plana però quan hi era a sobre els seus peus van sonar diferent i es va aturar de cop, va mirar a terra, tota sorpresa i va tornar a fer dues passes, aquest cop sense moure’s de lloc, ‘xep-xep’, i hi va tornar un altre cop,  em va mirar i jo, la vaig imitar, ‘xop-xop’. 

Article Publicat a El 9 Nou el dia 5/03/2016

Què és això?

Per començar es tracta d’una pregunta composta per tres paraules, de les quals m’interessa especialment la última. Segons el diccionari la definició és “aquesta cosa”. Si em plantejo la pregunta intercanviant les paraules tampoc em diu exactament de què es tracta, perquè la paraula cosa es refereix a allò real, allò concret, que pot ser material, però també pot ser abstracte o espiritual. Per tant amb només tres paraules ens podem referir a infinitat d’objectes o a qualsevol idea o acció. Ara bé, en quin àmbit ho fem servir i com? El que a mi em ve al cap és quan parlem amb una criatura que està començant a aprendre paraules. M’he plantejat quantes vegades m’he trobat en la situació, de formular aquesta pregunta (paraula), referint-me al que la criatura et mostra, està fent, o el que una servidora interpreta que vol saber de què es tracta. És a dir que qualsevol objecte és un “això”. En aquest moment el nen o nena en qüestió no ho sap encara, que t’ha portat un llibre que tu vas deixar sobre la cadira o ha obert un calaix i n’ha tret un drap.  Tot just està aprenent paraules i no ha relacionat la paraula amb l’objecte. El dubte que tinc és perquè els adults li plantegem aquesta pregunta. I en el moment que la criatura utilitza el terme en qüestió t’adones de les poques vegades que anomenes les coses pel seu  propi nom. Ara que ho tinc per escrit procuraré posar-ho en pràctica. 

Dolç de diumenge

El dia ja ha començat, et poses un calçat còmode et penges la càmera que tant t’agrada i surts. No fa vent, tampoc fa massa fred, i avances primer lentament, i de mica en mica acceleres la velocitat. No, el cel no és blau, és d’un color tirant a blanc, molt blanc. Tries un camí, pot ser conegut o per conèixer. De moment no has trobat ningú i de comencen a dibuixar-se sigilosament unes ombres al llard de la carretera i ja tens l’objectiu en mà sense aturar-te. Surts del camí, t’atures, col·loques l’objectiu en la direcció desitjada i captures un instant. Ja refugiada entre parets i finestres segueixes les instruccions: tallar una poma, posar-la amb aigua i llimona, a veure que més diu? Ah si! pasta de full fineta i tallada a tires, untada amb melmelada, una mica de canyella, cargolar-ho tot i al forn. Al final la més bona ha estat la setena rosa, la que ha quedat fora del motlle de números parells. Més tard et poses un altre tipus de calçat que fa una estona, també còmode i tornes a sortir. Un cop has trobat el forat entre tants caps aterres en una butaca flonja i suau com poques i comença aquell concert que esperaves amb tant delit. I màgicament comença a caure una pluja fina de notes polides, netes i clares. Cada cop que aplaudeixes et fa por d’omplir de pols l’aire que ha quedat net i transparent que han creat amb no més de quatre veus, en aquest en aquest petit gran espai. 

Article publicat a El 9 Nou el dia 29/01/2016

Vestida per triomfar

Fa uns dies vaig formar part d’una obra, barreja de teatre i música, pensada, creada i escenificada un divendres al vespre a la nostra comarca, al final d’un dia d’anades i vingudes. És un d’aquests dies en què has de pensar amb quina roba et vesteixes per aconseguir primerament, poder caminar amb rapidesa i agilitat en cas que es vagi just de temps i segon, en cas d’arribar just a l’hora de l’assaig general, una es pogués canviar amb el mínim canvi de peces possible dins un temps limitat de menys de 5 minuts. Evidentment això també depèn totalment del vestuari en qüestió que et poses per la funció. Per tant, el conjunt resultant des del matí ser: el que anomeno espardenyes blanques i lleugeres com una gasela, mitges de color carn, faldilla, samarreta negra bàsica i un jersei vermell de punt, confeccionat per una servidora,  una mica d’estil teatral obert per davant. A l’assaig general hi vaig arribar a l’hora exacta, gràcies a una bona disposició i coordinació per part de diverses persones. Només vaig haver d’intercanviar tres peces: faldilla per faldilla, jersei per jersei i espardenyes per ballarines negres. L’única cosa que no vaig pensar a fer va ser a cronometrar el temps invertit, el meu rellotge no té aquesta capacitat, i tampoc li cal.

                                                                            Article publicat a El 9 Nou el 18/12/2015 

Amb un parell

  Con un par