Liliana (4/08/09)

Es trobà ella mateixa en un indret inhòspit, on el terra s'escolava entre els seus peus.

L'aire fred li tensava la pell fins al punt de notar-la com si es tractés

d'una roca més del paisatge. Se li va fer un nus a l'estómac quan de sobte aquell vent va començar a esverar-se i a arremolinar-se a la falda de la muntanya. Una muntanya

feréstega de roques escarpades i afilades.     Es va girar.    Res.

Només era el buit. Però el vent no es calmava. Agitant-se cada vegada més fort. La pell se li tensà més.

Sóc una pedra?. Es preguntà. 
El terra deixà de moure's. Ja no lliscava sota els seus peus. Estava fortament arrrelada entre

aquelles roques. No podia sortir.  Atrapada.Va tancar els ulls.  Es va concentrar. Només és un somni. Però de sobte un aire glaçat li va passar just al darrera del clatell.Tot i la sensació gèlida d'aquell aire el cor se li va calmar. No era perill el que havia notat. Solament la sensació de tenir una companyia  diferent a la que estava acostumada.

   -Obre els ulls. - Només era un xiuxiueig.

  -Obre els ulls. - repetí l'aire.

Ella va somriure. Encara no els podia obrir. Necessitava sentir de nou aquella veu abans de decidir-se a res.

   -Obre els ulls, Liliana. -  Ara sí.

La Lily va obrir els ulls. Era davant seu. Tal com el recordava, però tot el seu cos brillava, o era borrós. No ho va poder desxifrar què era el que tenia a davant, però era ell.

La mirada burleta, un somriure endemoniat, la seva cara arrodonida i suau. Però alguna cosa no li acabava de quadrar. Els seus ulls sempre havien estat a la mateixa alçada? Que no era més alt ell?   Va mirar-li els peus.   Res.

El seus peus no hi eren. Estaven per sota la grava.

-No pot ser.- La Liliana va sacsejar el cap.

-NO! No! - Va tancar els ulls.

-Lily!  Saps que sóc jo!

La Liliana encara estava sufocada pel que acabava de veure. No era por el que sentia.

Sabia que ell no li faria res. Mai li havia fet res, i ara tampoc no ho faria.