Translate

dimecres, 14 de setembre de 2016

'no el tiraran a terra'


Si a dia d’avui em preguntessin per un dels millors llocs del món, un d’ells seria el Canigó. En menys d’un any hi he estat dues vegades, ambdues en setembre. L’última aquest passat diumenge. Si hi heu anat des de Marialles sabreu que són unes quantes hores de camí, fent que la tornada es faci realment llarga. Per mi el que la fa especial aquesta muntanya, és la diferència de paisatges que un es va trobant a mesura que es va avançant.  L’ombrejat del bosc, els Plans de Cadí, que sí, són realment plans mirats de gairell o bé des d’un tros més amunt, a la zona del pedregar quan ja pots albirar perfectament la Pica i totes les crestes, talment merlets, li fan companyia. I això és un altre dels motius que m’atrau d’aquesta racó de món: només es pot veure el punt més alt quan ja has fet gran part del camí. I encara queda la xemeneia, el tros més curt però el més emocionant, on literalment s’ha de grimpar, i és quan et sents com una aranya, cosa que no vol dir que es vegi com a tal des d’uns altres ulls. I un cop has arribat a dalt, has presenciat un casament i l’inici d’un segon, ja toca la baixada. I és que quan fas un cim, no s’hauria de dir que has pujat tal o qual muntanya, sinó que has baixat.... Els castells bé que es carreguen i/o descarreguen oi? Ara bé, el que em sorprèn és que el primer cop que vaig fer aquesta ruta  sencera i a peu, feia tan sols 5 anys que havia nascut.


                                                        Article publicat a El 9 Nou el 09/09/2016


Cap comentari:

Publica un comentari