Brancatge

 Estic totalment fascinada per aquest arbre.

No és un arbre com a tal, però és la planta que més es pot assemblar a un arbre de les que tenim a casa.

Fa un cert temps vaig prendre una decisió ferma respecte ella. La tenim ubicada al menjador, a un racó allunyada del raig directe del sol. 

Durant anys i anys estava al costat de la finestra, i quan dinàvem al menjador, era la vista que tenia. I anava torta, com la Torre de Pisa i pràcticament no hi havia fullatge, semblava un seguit de plas secs o un petit planter de canyes. 

I em feia realment molta, no sé si dir-ne pena, ràbia, frustació, cansament ... no ho sé definir molt bé. Fins que se'm van inflar els ovaris i li vaig dir a ma mare que o bé desapareixia o bé la transplantava en una torratxa més gran i amb més terra. 

Sorprenentment, ma mare, una reina de la neteja i de fer net de coses, no la va voler eliminar, va acceptar la proposta de la tranplantació de torratxa. 

I quan vam intentar treure-la ens vam trobar que les arrels estaven sortint per sota i era absolutament impossible treure l'arrel.

Calien eines majors, i vam destrossar la torratxa a cops de destral, perquè era la única opció que teníem.

Vam fer una bona festa, i vam quedar descansats i  aquella ràbia, frustració o el que fos va fer un cant a l'alegria de la desfeta de la torratxa que va quedar esmicolada i impossible d'arreglar.

QUIN GUSTÀS!!!!!

I COM US PODEU IMAGINAR, la planta la vam traslladar a una altra torratxa, més gran i la vam posar recta, això peer començar i vam fer una esporgada grossa de troncs i tronquets secs. 

I va ser oli en un llum. Posar-la a un racó on el sol no la toca directa, està més o menys recta, recentment va tenir un contratemps relacionat amb el vent i l'exterior, i la vaig tornar a esporgar.

És impressionant, la tia, ha tret més branques i cada dia en treu de noves i avui, m'he fixat que algunes que eren noves s'han assecat, ho trobo realment interessant.

I el que em fascina molt és el to del color verd. 

És una planta que té molte anys que jo, i mai havia tingut un verd tant tendre, tan poderós, un verd viu i alegre, més propi d'una planta jovencella que d'una planta madura, perquè ho és, i potser és la millor mestra de vida. 

Fes com jo, és com si em digués, mai acabe de morir del tot, cada dia pot néixer una nova branca i una nova fulla, i si n'hi ha una altra que s'asseca no passa res, això enforteix el tronc, cada una de les branques conforma la teva forma, et modela i et transforma, minut a minut. 

Una mica d'aigua, una mica de terra, regeneració i torna a començar.