Divendres, les 9 pràcticament tocades,
i em trobo de nou sobre una superfície rocosa, terra endins.
El mar es troba a uns quants quilòmetres, pocs en relació al petit mar Mediterrani.
No hi ha música d'aigua, sinó de vida animal.
Olor a terra seca, calenta roca la que toca la totalitat de les meves cames.
Una escalfor agradable a la pell, adornada d'una lleu brisa,
provinent de ponent.
I un riu de tons ataronjats,
i aparentment tranquil a distància.
No crec que a dins en tingui gaire de paciència, perquè
"l'aigua no és sempre la mateixa"
A pesar de la llunyana proximitat de les muntanyes,
es pot distingir clarament el perfil irregular dels arbres,
Éssers intrigants els arbres...
I tornant al seu dibuix, gràcies a la sempre impactant posta de sol.
No he sabut mai pintar-la.
Crec que ella tampoc vol ser pintada,
per això canvia constantment i cada dia canvia la seva fesomia.
És una actriu; la millor de totes.
Fascina i captiva a l'observador que intenta entendre-la.
Una persona et diu :
- Mira la posta!.
Tu la mires un moment......
- Ostres si! molt maca......!.......
i tornes al que estaves fent, però segur que tornes a aixecar el cap.....
I no dius res.
En aquest moment ella t'ha parlat a cau d'orella,
sols un instant.
Un meravellós instant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada