Pantalons grocs

A les 20:01 ha arribat, ha aparcat, poc després ha entrat per la porta corredissa, ha pagat, ha sortit pel mateix lloc, ha posat gasolina i ha marxat. L’has distingit perfectament perquè porta uns pantalons grocs molt semblants als teus. Però resulta que també porta les mateixes ulleres que tu, la mateixa caçadora texana i el cotxe, vès quines coses, és igual que el teu. Resulta que et veus a tu mateixa, en una activitat habitual un dia i mig enrere per saber en quin moment vas extraviar un objecte en concret. Ara estàs assentada davant d’una pantalla analitzant els propis moviments per comprovar què “diantres” vas fer. D’això te n’has adonat tot just fa unes hores, quan faltaven pocs minuts per què fossin les 7 del matí quan has fet el gest d’anar a la piscina i el trobes a faltar. I et cau el món a sobre. Un cop t’has atabalat, maleït i respirat profundament, repasses mentalment quin és l’últim moment que ho vas tenir en mà:  la tarda de fa dos dies, te’n recordes perfectament Tot i això abans t’assegures que ahir no el vas tenir en mà en algun moment, gràcies a la inestimable ajuda d’una aplicació del mòbil, i de regirar tots els racons de la casa i el cotxe. I no el trobes enlloc. Per això tornes al lloc del fet original, consultes a les persones que hi treballen,  que ja s’han trobat amb algun altre cas similar al teu, t’ajuden ensenyant-te la pel·lícula on tu n’ets la protagonista.

Article publicat a El 9 Nou el 23/06/2016

Aventures i descobertes

Tot just abans de marxar se’m va acostar  sigilosament i em va cridar,  i li vaig preguntar si volia que l’acompanyés, i em va dir que sí. En una tarda de primavera, ennuvolada i lleugerament fresca  varem anar al parc. Us podeu imaginar que amb el temps que feia poca gent ens hi podíem trobar. I, efectivament, no hi havia ningú més a part de nosaltres. En el moment que va poder posar els peus a terra, ben ple de pedretes petites que dringaven sota les soles del seus peus petits va començar a caminar parc enllà. I no ho vaig poder evitar, la vaig imitar. Picant de peus a terra tal com ho havia fet ella, completant el concert de ‘percussió pedril’ bo i arrossegant els peus tot  esquivant el mobiliari del parc. Fins arribar a la zona cimentada on tota decidida, ella va anar de dret a la rampa, i tant sí com no la volia pujar tot i que era (i és) molt dreta. La vaig ajudar a pujar fins a dalt la plataforma i la vaig seguir, i un cop va haver descobert un camió de dimensions considerables vam estar baixant i pujant per la rampa no sé pas quants cops. Fins que de sobte es va dirigir a una altra superfície,  una mica més plana però quan hi era a sobre els seus peus van sonar diferent i es va aturar de cop, va mirar a terra, tota sorpresa i va tornar a fer dues passes, aquest cop sense moure’s de lloc, ‘xep-xep’, i hi va tornar un altre cop,  em va mirar i jo, la vaig imitar, ‘xop-xop’. 

Article Publicat a El 9 Nou el dia 5/03/2016

Què és això?

Per començar es tracta d’una pregunta composta per tres paraules, de les quals m’interessa especialment la última. Segons el diccionari la definició és “aquesta cosa”. Si em plantejo la pregunta intercanviant les paraules tampoc em diu exactament de què es tracta, perquè la paraula cosa es refereix a allò real, allò concret, que pot ser material, però també pot ser abstracte o espiritual. Per tant amb només tres paraules ens podem referir a infinitat d’objectes o a qualsevol idea o acció. Ara bé, en quin àmbit ho fem servir i com? El que a mi em ve al cap és quan parlem amb una criatura que està començant a aprendre paraules. M’he plantejat quantes vegades m’he trobat en la situació, de formular aquesta pregunta (paraula), referint-me al que la criatura et mostra, està fent, o el que una servidora interpreta que vol saber de què es tracta. És a dir que qualsevol objecte és un “això”. En aquest moment el nen o nena en qüestió no ho sap encara, que t’ha portat un llibre que tu vas deixar sobre la cadira o ha obert un calaix i n’ha tret un drap.  Tot just està aprenent paraules i no ha relacionat la paraula amb l’objecte. El dubte que tinc és perquè els adults li plantegem aquesta pregunta. I en el moment que la criatura utilitza el terme en qüestió t’adones de les poques vegades que anomenes les coses pel seu  propi nom. Ara que ho tinc per escrit procuraré posar-ho en pràctica. 

Dolç de diumenge

El dia ja ha començat, et poses un calçat còmode et penges la càmera que tant t’agrada i surts. No fa vent, tampoc fa massa fred, i avances primer lentament, i de mica en mica acceleres la velocitat. No, el cel no és blau, és d’un color tirant a blanc, molt blanc. Tries un camí, pot ser conegut o per conèixer. De moment no has trobat ningú i de comencen a dibuixar-se sigilosament unes ombres al llard de la carretera i ja tens l’objectiu en mà sense aturar-te. Surts del camí, t’atures, col·loques l’objectiu en la direcció desitjada i captures un instant. Ja refugiada entre parets i finestres segueixes les instruccions: tallar una poma, posar-la amb aigua i llimona, a veure que més diu? Ah si! pasta de full fineta i tallada a tires, untada amb melmelada, una mica de canyella, cargolar-ho tot i al forn. Al final la més bona ha estat la setena rosa, la que ha quedat fora del motlle de números parells. Més tard et poses un altre tipus de calçat que fa una estona, també còmode i tornes a sortir. Un cop has trobat el forat entre tants caps aterres en una butaca flonja i suau com poques i comença aquell concert que esperaves amb tant delit. I màgicament comença a caure una pluja fina de notes polides, netes i clares. Cada cop que aplaudeixes et fa por d’omplir de pols l’aire que ha quedat net i transparent que han creat amb no més de quatre veus, en aquest en aquest petit gran espai. 

Article publicat a El 9 Nou el dia 29/01/2016

Vestida per triomfar

Fa uns dies vaig formar part d’una obra, barreja de teatre i música, pensada, creada i escenificada un divendres al vespre a la nostra comarca, al final d’un dia d’anades i vingudes. És un d’aquests dies en què has de pensar amb quina roba et vesteixes per aconseguir primerament, poder caminar amb rapidesa i agilitat en cas que es vagi just de temps i segon, en cas d’arribar just a l’hora de l’assaig general, una es pogués canviar amb el mínim canvi de peces possible dins un temps limitat de menys de 5 minuts. Evidentment això també depèn totalment del vestuari en qüestió que et poses per la funció. Per tant, el conjunt resultant des del matí ser: el que anomeno espardenyes blanques i lleugeres com una gasela, mitges de color carn, faldilla, samarreta negra bàsica i un jersei vermell de punt, confeccionat per una servidora,  una mica d’estil teatral obert per davant. A l’assaig general hi vaig arribar a l’hora exacta, gràcies a una bona disposició i coordinació per part de diverses persones. Només vaig haver d’intercanviar tres peces: faldilla per faldilla, jersei per jersei i espardenyes per ballarines negres. L’única cosa que no vaig pensar a fer va ser a cronometrar el temps invertit, el meu rellotge no té aquesta capacitat, i tampoc li cal.

                                                                            Article publicat a El 9 Nou el 18/12/2015 

Ai! però quina mania...

L’altre dia em va venir al cap aquesta expressió, amb l’entonació corresponent: una barreja de disgust i descontentament, i per tant de tipus negatiu. Automàticament em remet a fets concrets, que una fa de manera compulsiva, repetitiva i reiterada. Com per exemple mossegar-se les ungles, cosa que servidora ja fa temps que va deixar de fer. Només en moments concrets de nerviosisme o neguit, l’he modificat per remenar i arrencar aquestes pelletes que rodegen les ungles. Però tornant a l’expressió, em pregunto què ho fa que  porti una connotació de caire pessimista. Potser buscant-ho al Gran Diccionari de la Llengua Catalana em resoldrà la qüestió. La primera definició que hi apareix, literalment el següent “Psicosi caracteritzada per una exaltació de les facultats vitals: eufòria exagerada, acceleració del curs de les idees i agitació psicomotora”. Val, d’acord, la paraula psicosi no augura res de bo, però em sembla que no és ben bé això el que buscava. I un tros més avall hi apareix escrit: “Aprensió o aversió injustificada” i “Costum injustificat”. Així doncs, en cas que l’aversió o el costum es pogués justificar deixa de ser automàticament una mania i/o esdevé quelcom positiu?  Ah! però resulta que l’antònim és seny.

Article publicat a El 9 Nou el dia 2 d'octubre de 2015

Un sortint de roca

Quantes vegades heu aixecat el cap en sentir un soroll estrepitós intentant localitzar el causant d’aquest rebombori? Però quantes vegades ho heu fet mirant cap avall? De sobte a un centenar escàs de metres per sota els vostres peus un animal mecànic amb hèlices apareix tot maniobrant per trobar la millor posició possible per recolzar tot just l’extrem d’una de les seves potes en un sortint de roca, amb les hèlices en moviment constant, i en baixen tres persones. La corrua de formigues amb motxilles s’ha aturat. L’helicòpter torna a enlairar-se cap avall fins a una petita clariana sense deixar de fer soroll. I al cap d’una estona torna a pujar fins al mateix sortint de roca, que ara es troba a tant sols 20 metres per davant teu. Impossible avançar a peu. I en surt una llitera que recull una de les persones que n’havien baixat, clarament es tracta d’un bomber. I les hèlices tornen a baixar, aquest cop fins més avall, i es torna a fer el silenci. I la corrua torna a moure’s. Al cap d’uns trenta minuts el brogit d’hèlices reneix de nou i  tot sobrevolant unes quantes motxilles, es queda momentàniament suspès en l’aire, deixa anar un cable que fa recollir cap amunt la llitera estesa, amb bomber inclòs, mentre es va desplaçant cel enllà.

Article publicat a El 9 Nou el dia 14/08/2015

Crema catalana

Estic profundament enamorada de les paraules que s’ utilitzen poc o en contades ocasions, aquestes  que només viuen sota la coberta dels diccionaris i que de tant en tant apareixen dibuixades als llavis d’ algú, o fetes un garbuix en un bloc. I és precisament això el que m’ha passat fullejant un bloc. De sobte ha aparegut la paraula ‘esperpèntic’.  M’ha deixat bocabadada, corpresa i esmaperduda el fet que tot i haver-lo escrit jo mateixa, només puc deduir-ne el seu significat. Clarament es tracta d’un adjectiu  que hom empra per definir quelcom d’estrany o fora d’allò comú, i diria que es deu emprar en un sentit pejoratiu. Però segur que és aplicable a l’art, en disseny o pel que fa a tendències més o menys actuals,  com per exemple, el  qualificat com a “burnsun art” , molt popular als EUA. Seria  un tatuatge solar portat a l’extrem. Tapes una part de la pell deixant al descobert la resta sobreexposant-la al sol, pel que sembla sense protecció solar provocant una cremada en tota regla. Vaja, allò que  més o menys a tots ens ha passat. Arribar a casa al final d’un dia assolellat i trobar-te ben marcat el coll i les tires de la primera samarreta de la temporada d’estiu. En tot cas,  quan surti de casa, com a bona catalana que sóc procuraré posar-me crema. 

Article publicat a El 9 Nou el 10/07/2015

Una taula ben parada

Fas un parell de passes enrere per comprovar l’ efecte de la taula parada. Has arribat amb temps per poder tenir-ho tot a punt. Primer has procurat que la taula no balli, però en tot cas t’ has cuidat prou de portar material per evitar que  trontollés. És quelcom realment molest, i avui la funció de la taula no és ni coreogràfica, ni percussionista, ni res que se li assembli. Pot ser que et preguntis si les estovalles que has posat són les adequades perquè ja no ets a temps de canviar-ho. Aquí i ara no ens tens d’ altres. I, tot i que no ho has mirat creus que la taula no està en condicions per ser vista nua. I tots els elements has d’estar correctament situats al seu lloc, amagant convenientment les capses i embolcalls per evitar que el que acabes de col·locar es pogués trencar o embrutar durant el transport. Ahir, ho vas empaquetar tot un cop vas haver fet una prova entre quatre parets: què posaries i com ho situaries. No és exactament igual, però tampoc importa. I avui ets aquí, al carrer, i de moment l’únic espectador que hi ha és aquest dia assolellat i radiant. No són ni les deu del matí. Només t’ha calgut una  hora per col·locat aquestes petites creacions que has estat fent durant aquest  últim mes o potser al llarg d’un any. Qui sap. 

Publicat a El 9 Nou el dia 29 de maig de 2015

Escoltar el teclat

A vegades et passen idees pel cap. I vès per on un dia ho dius en veu alta. I al cap de res et trobes aquí, pensant en què escriure. Quin tema triar per destriar-lo. Només pel plaer d’ escriure. De veure com va apareixent a la pantalla el que et passa pel cap. És bonic escriure, i relaxant. et dóna una perspectiva visible de les pròpies idees. I estructurar-les. I mentre vas pensant en el tema comences a teclejar paraules. Teclejar. El que sigui, encara que no tingui sentit. I parar-se un moment perquè no saps com continuar.  I és en aquest petit moment que m'adono que al meu entorn hi ha tot de gent teclejant, a ritmes diferents, amb intensitats diferents. I sorprèn el fet que no hi hagi cap teclat que soni igual. I de sobte es fa el silenci. D'acord, és hora de concentrar-me en el que faig servir en aquest moment.
El teclat de proximitat és més palpable i més fàcil identificar-ne la sonoritat. I efectivament no hi ha cap tecla que soni igual. Però en destaca la barra d’espai, que té un so com a maraca,com si fos buit. I certament no hi ha cap número, ni cap lletra, cap signe. res. Buit No sé si qualificar-ho de curiositat o és només casualitat.

Article Publicat a El 9 nou el dijous 2 d'abril de 2015