L' encanteri de la Lluna

[...]

Assentada al balcó sent la nit, una nit tranquil·la i assossegada, descobrint-ne cadascun dels sorolls per fer despertar els sentits. No per escoltar el que sent sinó per discernir d’on vénen, d’on provenen.

Això ho fa assentada en un silló atrotinat i desgastat, sense coixins. Tanca els ulls uns segons i quan els torna a obrir es descobreix assentada sobre les llambordes d’un terra semirogós del qual en surt una lleugera escalfor, que no destorba aquesta quietud. Però no sap com ha arribat en aquest punt, que no estava assentada ? i el silló, on és? El busca amb l'ajuda de la llum somorta del fanal de l'altra banda del carrer. I el veu a l’altre extrem del balcó. I s’aixeca, notant com la planta dels peus és l’única part de la seva pell que no està congelada. Però curiosament no està tremolant tot i portar un vestit de tirants de seda d’un color gris perla i creu recordar que s’havia posat la bata blanca, però no la veu enlloc, és com si s’hagués volatilitzat, i com si això la fes reaccionar mira enlaire i veu com s’allunya una forma blanca estranyament familiar, cel enllà fins que sembla desaparèixer de la seva vista. 

-         No pot ser. Pensa. 

Torna a tancar els ulls, sacseja el cap amb força, respira profundament  diverses vegades.

I quan torna a ser conscient d’aquesta nit, està estirada en aquestes llambordes amb els peus recolzats al silló que sembla que hagi tornat al lloc on estava al principi i la bata blanca li fa de coixí.

-         Què deu haver passat ? Ha estat real? Només ha sigut un somni? 

Mil preguntes li passen  i no es pot centrar en una de sola. Ara com ara només sap que aquesta nit l’ha sentit com feia temps que no la sentia. I ara gaudeix dels punts titil·lants del cel que comencen a intuïr-se en aquesta nit en la que la lluna encara no ha sortit.

[...]