Translate

divendres, 21 de setembre de 2012

Un altre conte del País dels Calçots


LA FLOR DE LA TRISTESA de Francesc Valls Calzada 
Dedicatòria de l'autor : a la meva filla Helena a qui tant li agraden 
els contes tradicionals amb prínceps blaus i fades.

Això era una vegada en un poble, un nen que es deia Aldo, fill d'una família humil i que va néixer, per voluntat del destí,. el mateix dia en què el rei i la reina van tenir la seva filla. A la princesa, de nom li posaren "Albada Fresca Com Un Alè Que Acaricia Els Brancatges Del Primer Món" però li deien només Alba, en honor a la primera hora del dia que fou quan les nena va veure la llum. Quan va néixer, totes les campanes dels temples del regne i totes les trompetes -des de les torres més altes- van avisar plenes de joia, que havia nascut la futura reina. Els carters reials van escampar la bona nova arreu, galopant amb els corsers de posta vers totes les direccions dels vents i anant des del País de l'Ombra fins a la Terra de la Riallada, passant per la Terra de l'Alegria, i pels Països Mediocres de Vora Mar, amb un únic missatge: el Rei i la Reina de la Terra Grisa eren els pares d'una preciosa nena.

Malgrat tot, el rei no estava xiroi perquè el país era molt pobre i no tenia recursos. Malauradament hi havia moltes famílies -com la del petit Aldo- que gairebé passaven gana. La flor de la tristesa creixia pertot arreu. Aquella planta herbàcia bulbosa de fulles cilíndriques i flors blanques i tristes, s'havia convertit en la planta oficial del regne i el seu bulb, que no servia per a res, només feia plorar. La riquesa del país era el mateix símbol de la pobresa.

No sempre havia estat així: en èpoques anteriors, segons deia una vella llegenda- tothom era feliç. I la gent vivia molt diferent arreu de tota la terra coneguda: deien que els cotxes anaven sense cavalls, uns ocellots de metall transportaven viatgers a dins del ventre, a llargues distàncies inimaginables, a través del cel. Els galens feien intervencions a cor obert i tenien un elixir de la vida nomenat "aspirina", que era la panacea de tots els mals. Existí una caixa on es podia adorar i veure el que passava a l'altra banda del món i les persones podien parlar d'un poble a l'altre amb un aparell màgic. Tant i tant era l'orgull de la humanitat que un dia va voler saber més que el seu propi déu i li va plantar cara. Aleshores, el déu irat, es va aixecar amb forma de xampinyó gegant, la terra va tremolar com un gos que s'espolsa les puces; i la nit va durar quaranta anys i va abatre's un diluvi immens i va gelar; els homes, les dones, les criatures i els animals es van morir. Només un de cada cent-mil va restar com a llavor d'una nova raça post-nuclear. Això va succeir quan la gent portava màscares ortopèdiques per veure-hi millor, quan les màquines tenien cor i feien parlar els difunts guardats dins d'una pantalla, quan encara es podia caçar la veu i trepitjar la lluna. QUan el bulb de la flor de la tristesa es menjava va passar tot això. Després de trenta segles, només restava la llegenda oral que fou transcrita pels sacerdots i alguns textos antics mal conservats. Custodiats com un tresor únic, eren venerats per les multituds famolenques al temple de la Decrepitud. 

L'única veritat real i tangible, era que la Terra Grisa era miserable i la gent que volia millorar de vida havia d'emigrar a països veïns. Els més agosarats anaven fins i tot al País de l'Ombra, d'on tornaven amb alguns estalvis, però també amb algunes malalties infeccioses. El tirà de la terra de l'Alegria ja feia temps que s'havia fixat en la Terra Grisa, que volia annexionar al seu regne pel seu valor geo-estratègic. De fet la Terra Grisa n'era un petit apèndix, una península de la Terra de l'alegria a la qual havia pertangut anteriorment, abans que fos arrabassada per l'actual tirà. Només el pare de l'Alba n'era el legítim monarca i necessitava un fort exèrcit per reconquerir-la. No el podia pagar i a més, tots els xicots en edat de lleva preferien marxar a provar fortuna i no tornaven mai més. La Terra Grisa era un cul de món ple de vells, pobres i malalts perquè la gent jove fugia a la recerca d'oportunitats millors. A penes quedaven nens i nenes a les escoles i feia dotze anys que no es feien casaments.
Per sortir d'aquella situació el rei va promoulgar un edicte: 'Aquell que topès amb la solució per aprofitar la flor de la tristesa, tant abundant al regne, es podria casar amb la princesa Alba'.

......continuarà 
 Quan la filla del rei va tenir edat de prometatge, es va fer una gran festa  a la qual assistiren pretendents d'arreu del món conegut. A l'acte hi eren presents tots els cortesans, els generals, els sacerdots del regne i totes els fades. La gran sala de cerimònies estava guarnida per a l'ocasió i els músics, els patges i els cambrers estaven a punt. La multitud estava pendent per saber qui seria el futur espòs de la princesa.  Gairebé tots eren gent de bona nissaga, llevat d'un noi pobre que destacava pels seus parracs. Davant de tots aquells senyors tan ben empolainats. Amb tot l'Aldo -que així es deia el noi pobre- era el qui agradava més a la princesa perquè semblava dolç i molt llest...

Però els nobles de la cort se'n reien de mala manera:
- SIs embla un pastor!
-Amb aquesta fila

Hèrcules Malaltia, fill del tirà que havia usurpat la corona de la Terra de l'Alegria, s'hi va presentar perquè el seu pare creia que era la única manera de fer-se amb al Terra Grisa sense haver d'entrar en guerra.
 -Proposo plantar Palmeres de Dàtils Contents a les terres ermes de la ruta dels mamuts,- va dir el fals príncep de l'Alegria. Les llavors que porto han estat l'alegria del meu país i fecunden en quinze minuts.
 - Què penses fer de les nostres flors de la tristesa?
-Doncs res, senyor, amb les palmeres ja n'hi haurà prou...
- Fet- va dir el monarca, però si no creix ni un sol arbre et faré presoner.

QUan Hèrcules Malatia va plantar les Palmeres de Dàtils Contents, la fada de la llum va fer passar el vent de l'Oblit i s'endugué totes les llavors.


Les Palmeres de Dàtils contents no pogueren créixer i el rei feu empresonar el príncep impostor de la Terra de l'Alegria al Pou dels somnis.

La gent va acceptar de bon grat que Hèrcules Malaltia fos catigat.

Dom Pessigolles, el príncep de la Terra de la Riallada, era molt bromista i es va presentar davant del rei fent saltirons de bufó.

-Majestat, sabeu què us dic amb tota llibertat?
-Parla, Príncep de la Riallada.
-Us voldria explicar un acudit, que se m'ha acudit precisament aquesta nit mentre em xumava el dit petit... ja veureu com rieu, ja.
-I si ric sense ganes, podran menjar els meus súbdits de la vostra poca gràcia?
Sense saber què contestar, el príncep de la Terra de la Riallada va fer cares de prunes agres però el rei el va deixar marxar.

El príncep de la Terra de l'Ombra va fer honor al seu nom i només va enviar un missatge: 'Sento no poder ser aquí per a competir. Tinc molta feina a pentinar les boires del meu reialme i per altra banda no m'interessa gens la princesa ALba.

Cordialment: El Príncep Gran Absent de l'Ombra'.

Dels països mediocres de Vora Mar no s'hi va presentar cap príncep ni cap cavaller.


Ningú no sabia d'on venia aquell que es feia anomenar Aldo, un xiquet atrevit que més aviat semblava un caça fortunes poca-sola i esbojarrat. Anava vestit de pastor i deia que s'havia llegit la llegenda guardada al Temple de la Decrepitud i que sabia el secret dels textos antics. Tothom va riure.
-Pobre beneit, et penses que perquè saps llegir tindràs millor sort que els altres pretendents?- va dir la fada de la llum.
-Jo sé fer la salsa dels calçots- digué l'Aldo.
Arreu es va fer un silenci dens i intens. QUè volia aquell noiet amb aquelles paraules misterioses, sense dubte manllevades del Temple de la Decrepitud?
- Sal-sa-dels-cal-çots - va repetir el rei- i això què és?
- Exactament és la fórmula de la felicitat que convertirà la flor de la tristesa en el menjar més preuat del món- contestà l'Aldo.
-Anem per parts -va dir al la fada de la llum- què és un calçot?
-Un calçot és un producte alegre i rialler que s'extreu de la flor de la tristesa.
-Sacrilegi, sacrilegi -cridaven els sacerdots- que el pengin fins a morir de l'arbre de la febre!
-No al meu regne! QUe Parli! -va exigir el rei.
-Un calçot -va dir l'Aldo- és cadascun dels grills dels bulbs de la flor de la tristesa conreat d'una manera especial per ser menjat amb una salsa màgica..

-BLASFÈMIA! - va cridar el summe sacerdot.
-La gran menjada de calçots té un poder màgic que pot convertir la Terra Grisa en virolada- prosseguí l'ALdo.
-I  la sal-sa-de-cal-çots de la felicitat? - va demanar la fada de la llum.
-Oh és clar, es fa amb ametlles i avellanes, tomàquet, alls escalivats, pa torrat, oli, julivert, vinagre, sal i pebre - l'Aldo anava traient tots els ingredients de dins del sarró. Ho tinc tot preparat per a fer-ne una degustació ara mateix.
-Majestat, no feu cas d'aquest enredatroques tan sagaç - va prorrompre el summe sacerdot- és un pecador, un sacríleg capciós. La FLOR és sacrosanta i té el poder de fer plorar perquè el seu bulb conté condensades totes les penes de la humanitat, la tristesa, la melangia, el dolor, el pessimisme i les depressions.
-BAJANADES - va contestar l'ALdo- en tallar el bulb de la flor de la tristesa desprèn una substància sulfurada que irrita la conjuntiva, és a dir que fa plorar els ulls. I pel que fa al calçot no és ben bé una ceba... els hauríeu de tastar...

-Que el matin!-cridaven els sacerdots. Que el pengin de l'arbre de la febre! QUe li buidin els ulls amb la cullera de la ràbiaª! Blasfèmiaª! Sacrilegiª!

"...senyor... jam diràs..." 

Però l'Aldo va insistir tant i tant que, finalment el rei va voler conèixer què era això de la Gran Menjada de Calçots.
Preparar salsa i fer la calçotada per a les dues mil persones presents hauria estat impossible sense la col·laboració de les fades, que van donar un bon cop de mà- O millor, de vareta.

La primera Gran Menjada de Calçots de la Terra Grisa va ser un èxit enorme que va encimbellar l'ALdo cap al prestigi i el reconeixement de tots, fins i tot dels sacerdots -que ja és dir- que durant la prova havien demanat la seva pell.

I per demostrar que volien fer les paus, el summe sacerdot va fer portar mil ampolles de vi daurat dels Països Mediocres de Vora Mar per tal d'acompanyar el Banquet.

QUan l'Aldo va despullar el primer calçot per la demostració de com s'havia de menjar, es va senit un Ooooh! d'admiració, el va sucar i aixecant el braç, el va introduir de cap per avall a la boca. La gent reia, però tothom que el va imitar va trobar que allò dels calçots era ... insuperable! ELs cuiners també serviren carn de xai feta  a la brasa i escalivada i un enorme pastís  per arrodonir la Gran MEnjada de calçots. I la Gran Sala de Cerimònies va quedar bruta i desendreçada, però el rei feia cara de molt satisfet.

L'Aldo i l'Alba es donaren les mans i es miraren als ulls. El rei va anomenar el calçot Flor de l'Alegria i va dir que a l'escut  d'armes de l'ALdo hi hauria d'haver un calçot.

Gràcies a l'enginy de l'ALdo, a la Terra Grisa hi va créixer la indústria turística, agrícola, i sobretot gastonòmica. Només era el principi d'una nova era. I poc temps després començaren a sentir-se els crits de joia de les criatures.

ENcara hi havia, però quelcom que no s'havia aclarit: el rei de la Terra Grisa encara volia recuperar la terra de l'Alegria. Però segur que amb un gendre tan trempat no els seria gens difícil.

vet aquí un gat vèt aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.

... aquesta última frase és una frase com qualsevol altra, com aquesta: dalt del diri diri diri diri, dalt del diri diri diri don..... i què vol dir això?
 jejeje 
és tota una altra història, però  real
molt REAL!!!
sense la "i", que quedi clar i catalÀ 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada