Reflexions

(llegit i corregit, i a pesar d'això segur que hi han errors)
Algú,  s’ha preguntat mai que si el que fa realment serveix per alguna cosa que no sigui per la pròpia satisfacció? Tots una hora o altra ens hem fet la pregunta seguent: tot això que faig realment valdrà la pena, tot aquest esforç abocat i fet a consciència servirà per alguna cosa?

Però hi ha altres vegades que les coses no es fan a consciència, pensant que es fan a com a tal:

Som responsables dels nostres actes o aquests actes ens generen una consciència, o una falta de consciència a vegades perjudicial per a qui no volem que sigui així?

Realment ens ho hem preguntat?

O és una cosa que només em formulo a mi mateixa? Ho dubto, però tampoc ho sé,  només puc pensar i ficar-me dins els meus pensaments, i no als dels demés, saber el que pensa una altra persona és quelcom impossible.

Tots tenim els nostres propis fantasmes, pors, dubtes i perquès i coms i quans i quins i…  masses coses al cap.

A mesura que anem creixent i adquirint experiències i les anem acumulant al cap, fan que ocupin un espai i fan que la velocitat cerebral, per manca d’explicar-ho o de treure-ho d’alguna manera es perdi aquesta agilitat mental i rapidesa de decisió. Si us plau que es tingui en compte que no sóc ni pretenc ser una experta en la matèria, però a nivell científic el cervell és un camp de batalla que tampoc se sap ben bé com funciona. Personalment m’ho imagino com un local ple de gent, que podria ser un bar, un restaurant, on hi ha grups de gent distribuïts per taules i en cada grup més o menys nombrós resulta es parla de mil temes diferents, que poden ser en el mateix moment o un rere l’altre, depenent de la quantitat de membres del grup.

Ara bé, entre aquests grups  s’estableix algun tipus de relació? Algun tipus de contacte? Heu vist algun cop que hi hagi interconnexió entre aquests diferents grups, és quelcom excepcional i només passa quan en aquests grups diferents hi ha un coneixement previ favorable i positiu per ambdós sentits es clar, o bé un contacte momentani quan un grup marxa i un altre arriba i ocupa el mateix espai que feia uns instants estava ocupat. Em pregunto si el fet que hi hagi un canvi de grup,  els temes que es parlen quan hi ha aquest canvi continuen essent del mateix estil o canvien totalment.

Perdoneu estava parlant de l’agilitat mental, perquè el que realment em pregunto és: realment la perdem? O és que ens autocontrolem? I aquest autocontrol és converteix en un sistema de defensa? Defensa de què? Podria ser defensa d’estar pendent de tots els grups i grupets d’aquest local per evitar que els comentaris i convencions socials que hi ha en cada grup afectin aquesta via de connexió entre els diversos grups. Quantes vegades  a quants de nosaltres ens ha passat que hem anat en tren i hi han hagut incidències a la via, que han afectat la correcta circulació del tren? (No sé si s'entén la relació entre les dues últimes frases)

I suposo que aquest autocontrol i sistema de defensa, fa que reprimim el que sentim i el que portem a dins i que no sabem ben bé com expressar i explicar de forma correcta i planera  el que tenim a dins i pot arribar a saturar i ofegar el disc dur. Es podria considerar que això és un tipus de maltracament autoimposat.

Tots hem sentit/llegit la frase que diu que “no expliquis tot el que saps”, hi estic d’acord, i és que tampoc es pot explicar tot el que se sap, perquè el pensament va molt més ràpid que el llenguatge parlat i l’escrit.

El pensament va a la velocitat de la llum, el parlat  a la velocitat d’un meteorit  i l’escrit va amb bici per Barcelona estant en constant construcció i manteniment constant de carrils bici, que a pesar de ser específic per a bicis està ple d’obstacles: cotxes que hi aparquen, gent que hi camina distreta, un contenidor mal posat, que fa que la bici hagi de passar de vorejar-los i passar per la vorera, sense emportar-se els vianants que critiquen les bicis que no van pel carril bici….