Silenci sensorial

 Què és sentir-se saturat? què vol dir realment?

Estic escrivint això com qui escriu les pàgines del matí, una manera molt bona de buidar el pap, sense pensar massa el que escrius. En principi les pàgines del matí s'han de fer a mà, però ara mateix no és el matí segons l'hora del rellotge, diu que passen mig quart de 2/4 de 7 i estic escrivint a màquina, com es solia dia de forma habitual fa temps. Escriure a màquina, perquè es feia servir una màquina per escriure que cada tecla emetia un so. Segur que més d'un i més de dos l'ha fet servir alguna vegada i més d'un i més de dos no deus saber ni de què es tracta.

El fet és que fa masses dies que no escric a mà les pàgines del matí, potser si les fes de forma habitual un altre cop m'ajudaria molt més a deixar de banda tant anàlisi i tanta saturació. 

Quan vaig fer el curs a dreta llei em va anar molt bé, vaig aconseguir una regulartiat inusitada, tenint en compte el moment en què el vaig fer, amb alguns petits ajustamentsc, com quan et diu que llegeixis tot el que has escrit, a la setmana 8. Imagina 3 pàgines diàries durant més de 8 setmanes, perquè les pàgines les vaig començar a fer a mode de prova un mes abans d'iniciar com a tal el curs de 12 setmanes, un total de 3 pàgines de llibreta DINA4. I alguns dies impossible de poder llegir, igual que el meu principal problema de parla, la dicció i la meva permanent incapacitat d'expressar-me sense sentir-me culpable de les paraules que puc pronunciar.

Sempre he estat la meva principal enemiga, no sé d'in ve perquè em cosa tant, a vegades vull poder parlar tant ràpid com ho fa el meu cap, perquè tinc un temor molt gran d'oblidar el que m'està passant pel cap en aquell mateix moment, a part del fet que només m'he trobat en la situació de total llibertat i sense por en les sessions amb la psicòloga. 

Cert que fa dies que no hi vaig i si veig que realment ho necessito no tinc cap dubte que hi aniré, la veritat és que no fa pas gaire d'aquest fet a la meva vida. Vist amb perspectiva és com el dia d'avui.

M'he despertat al matí cansada, esgotada, suada i amb un pes al cos difícil de carregar, com si portés a sobre una gran llosa de pedra. He esmorzat, he sortit a caminar molt tatd, que feia ja molta calor, massa, però és el que necessitava la meva ment en aquell moment. 

Al tornar encara he anat a buscar cireres, que és molt curiós aquest fet. Avui m'he trobat a una persona que conec de fa molt temps i m'ha dit a veure si era la noia de les melmelades, perquè recentment vaig transformar 10 kg de cirera a 24 pots de melmelada, si no m'equivoco. Li he dit que feia aquesta perquè així tinc feliç a la mare. De fet no recordo cap més dia que ma mare hagi dit "Molt bé, Maria" i va vinculat estretament a aquestes melmelades.

La pressió que sento a sobre, la meva creença de pensar que no sé parlar, o que molesto, encara la tinc massa arraigada. Tot i que conscientment sé que no és cert. Igual que el meu cos quan ha de mantenir l'equilibri sobre el peu dret, el turmell del qual me l'he doblat vàries vegades, inconscientment el meu cos detecta que és el meu punt flac. 

I l'altre punt flac que tinc és la veu, la parla, l'expressió per mitjà de la paraula. 

La paraula m'ha fet molt mal, m'ha causat molt de dolor i molt de patiment. La paraula és una daga que es clava com un punyal que no té penediment, i em fa sentir aquesta pressió a la part interna del coll. És un dolor físic real, i em fot ràbia no haver superat aquest punt encara. 

I ploro, perquè forma part de mi el fet de plorar, i no em disculpo pas pel fet que ara han caigut perles d'aigu amb sal i estan regalimant per la meva pell, i les assaboreixo en silenci i amb la tranquil·Litat de saber que plorar mai és senyal de debilitat, sinó una altra manera d'expressió d'una emoció humana, sincera, que destensiona la pressió autoimposada per vés a saber quin motiu.

No m'agrada fer passar mals tràngols a ningú, no sóc ningú per causar dolor ni patiment. Solament intento sobreviure dia a dia com bonament puc, considerant que un dia equival a una vida sencera: Naixement, nus i final. La única diferència és que es mantenen els records, l'experiència, la vivència física de totes i cadascun de les situacions viscudes sense perdó. 

Al tornar d'anar a buscar les cireres, que m'han dit una cosa que no sento pràcticament mai " la Maria és molt treballadora" . Caram no es destil·la gaire això. Són paraules que mai sento al meu voltant i és el tipus d'expressió que intento escampar arreu on vaig,  almenys ho intento, perquè van escasses, molt escasses, són tresors que viuen a l'aire, petites píndoles de vida, cafeïna per l'ànima, i que solen retornar en forma de somriure, el dibuix més fàcil de crear sense el més mínim esforç.

Però jo també necesito aquests ànims, també necessito aquestes paraules, i les poques vegades que les sento, no sé com reaccionar, m'en faig creus a vegades quan algú s'alegra de veure'm, però no sé quina altra manera sobreviure el dia a dia.  

Em considero afortunada del lloc d'on sóc, de la meva família, dels amics que he fet al llarg de la vida, que molts d'ells han estat transitoris. No puc dir que tin cun grup "de tota la vida". No conservo cap amistat de l'escola. Però tinc una amistat que va florir a la infantesa, va estar desapareguda i que al cap d'uns anys va toranr a aparèixer cm un miracle, un autèntic miracle. I juntament amba questa amistat un petit reducte de persones amb qui a vegades ens veiem, i on sé que faci el que faci, digui el que digui hi són, hi són i que el que explico des de la meva veritat, a vegades són més capaços que jo de treure'n l'entrellat i sobretot de donar-hi la seva perspectiva d'una manera que sempre sembla més clara que la meva pròpia paraula.

I això em fascina, no em sento una nosa, ni un element discordant, és quelcom que m0emociona profundament. No sé si els ho he dit mai, però crec que ho capten amb els meus gestos i les meves paraules.

I darrerament em sento molt pressionada, massa, de fet, per mi mateixa, per les meves pròpies normes, pels meus propis defectes i virtuds. 

Sé que pressionar massa la màquina pot ser extenuant i matador, però no vul deixar passar la oportunitat que tinc ara, que m'ha estat donada. No per errar, això no em preocupa gens, el que m'ocupa és saber aprofitar aquest temps de què disposo en aquests temps i espai. 

Saber com gestionar-ho, com ser jo sense perdre la meva essència, que sempre ha estat optimista, per tal com em recorda la meva tieta, sovint em recorda que ve de mi la idea de "Tens 9 coses a la llista, n'has fet una, només en queden 8" La clau era el només, no encara.

Cosa ben diferent de la mare, sempre pendent del que "encara no s'ha fet, perquè s'ha de fer". 

I això és estressant, angoixant. La sensació constant de no ser mai suficient. 

Convisc amb aquesta ambivalència constant.

I avui necessitava descansar, més que mai.

Hi ha qui desconnecta anant de viatge, pintant, dibuixant, al gimnàs, llegint, a futbol, escrivint, i tantes altres activitats.

Però la meva única mnaera de desconnectar de debò és a la foscor, tancant els ulls, evitant tot  estímul visual, de moviment, o en algun lloc com al mar, on reposar la vista. 

Descansar.

I no recordo realment quin va ser l'últim dia que vaig descansar. 

És a dir, que no vaig rebre cap mena d'estímul visual, ni auditiu, ni sensorial ni olfactiu. No és que no ho vulgui. És que per mi el descans és precisament això. 

Estirar-se en un espai obscur o semiobscur per rebaixar la pressió sensorial.